Segons una tradició que prové d'una historia de Caio Plini Segòn (Plini el Vell), l'escriptor romà del segle 1er (23-79), el primer dibuix és el que va fer la filla d'un terrisser de Corinto anomenat Dibutades. Aquest noia tenia un amic estimat, que estava apunt de marxar fora de la ciutat. Abans de marxar, la noia va resseguir a la paret el contorn del cap del noi, aprofitant l'ombra de la llum d'una làmpada. Després va encarregar al seu pare que li fés una ceràmica amb aquesta forma. Aquesta és una imatge poètica que va tenir molt d'èxit durant el segle XVIII i XIX i que va donar peu a moltes representacions. Una d'elles és aquesta, de 1773, del pintor David Allan.

Com totes les histories clàssiques, que han estat perfeccionades amb el temps, aquesta permet entendre bé una determinada concepció del dibuix, potser, també clàssica. Serveix per il·lustrar el dibuix de pressa de dades del natural, però també pel dibuix de projecte (si el projecte era el disseny de la ceràmica) i serveix també per al dibuix de representació, perque el dibuix va quedar a la paret després.

Si acceptem però aquesta imatge poètica com s'ha fet durant molt temps, el dibuix no va néixer com un mitjà per a la comunicació sinó per al record. La filla de Dibutades no va conservar un retrat del seu amic sinó tan sols el contorn del seu cap, quelcom suficient per a que, qui el conegués, el pogués recordar.

Segons això, el dibuix reprodueix tan sols un fragment de la realitat i reconèixer el que representa requereix conèixer abans el que està representat. En un procés més elaborat, requereix haver establert uns codis d'interpretació compartits i haver convertit el dibuix en un llenguatge amb el que explicar allò que encara no es coneix.

(Aquesta altre imatge és de 1785, del pintor Jean-Baptiste Regnault)
 

Probablement la filla de Dibutades va dibuixar el perfil il·luminant lateralment el cap del noi, per conservar el seu perfil característic. L'elecció d'aquest perfil és quasi tan important com el fet de conservar-lo a la paret. La paret és el suport, l'evidencia de que existeix, però la selecció és el dibuix. El dibuix és la selecció d'allò que es valora i la eliminació d'allò que no interessa mostrar.

Aquí Schinkel canvia la idea original, posiblement perquè és arquitecte:

Canvia l'interior íntim per un exterior públic, de manera que el dibuix es fa a la vista de tothom, per tant, tots saben què és el que representa. La interpretació ha deixat de ser subjectiva i ara és objectiva, pactada i acceptada per tots.

Qui traça el contorn és un simple pastor, que segueix les ordres de la noia que orienta el cap del model. D'aquesta manera, Schinkel diferencia l'operari material del director intel·lectual del dibuix.

Aquí la llum és la del Sol, per tant, la projecció cònica de la llum de la làmpada inicial ha canviat per una projecció cilíndrica i, conseqüentment, canvia la perspectiva per un alçat.