"Coup-d'oeil du Théatre de Besançon", del llibre de Claude-Nicolas Ledoux, L'architecture considerée sous le rapport de l'art des moeurs et de la législation, de 1804.

En 1804, Claude-Nicolas Ledoux va publicar L'architecture considerée sous le rapport de l'art des moeurs et de la législation. En el text, Claude-Nicolas Ledoux diu: Para ser un buen Arquitecto... hay que saber leer en el inmenso círculo de las afecciones humanas... Para constatar los efectos de manera que la posteridad no pueda reprobarlos, la mirada del Arquitecto es más importante de lo que uno se imagina... ¿De qué sirven los conocimientos si no hacen mejores a los hombres? Normalmente generan escépticos que siembran la duda y la incertidumbre... ¿por qué nos empeñamos en aprender aquello que poco importa saber, aquello que a menudo se ve uno en la obligación de olvidar?... !Oh, Dios del buen gusto¡, así permites que se profane tu santuario... (Akal, 1994, p. 218)

Després de fer un anàlisis dels defectes habituals dels teatres, parla de com es fan els espectacles del carrer: tothom al voltant dels actors, en cercle. Parla de la importància dels cercles a la Natura: En la naturaleza todo es círculo: la piedra que cae en el agua propaga círculos indefinidos; la fuerza centrípeta es combatida constantemente por un movimiento de rotación; el aire y el mar se mueven en círculos permanentes... En este vasto teatro... de círculos en círculos, es donde se une al secreto de los dioses... es el triunfo de las sensaciones, el lugar de cita de los sexos y de las edades, un pueblo formado por cien pueblos diversos, el punto de reunión de los respectivos derechos humanos. Per això dissenya la platea en forma de cercle al voltant dels actors.

En el llibre Ledoux mostra el dibuix de les plantes, una perspectiva de la façana i un "alçat", que és aquest. Per entendre'l, potser hauríem de remuntar-nos als orígens.

En grec, la paraula teatre significa observar i drama significa acció. A partir d'aquí, el teatre és el lloc on passa l'acció i on aquesta acció es pot veure. Malgrat l'origen grec dels termes, a la historia i la teoria del teatre francès, el drama apareix a la segona meitat del segle XVIII, en temps de Ledoux. Apareix com una reacció a l'oposició entre tragèdia i comèdia, per unir els oposats, en nom de la veritat i la vida. A l'estètica de la puresa el drama oposa la intensitat; a l'harmonia de la unitat oposa la agudesa de la varietat; a la sobrietat de línies, el vigor dels tons; a la perfecció de l'art, la complexitat de la vida (París, Armand Colin, 1973, pp. 8-9).

El drama és un producte burgés, un producte fet per a un públic que no és el de l'aristocracia de Versalles. El canvi de públic i de gust va condicionar la renovació del teatre. Inicialment el drama va ocupar els escenaris dels bulevards i de provincies, amb un públic poc sensible als aspectes literaris. El primer objectiu del drama va ser portar la veritat a l'escena. No una veritat abstracta sinó la veritat concreta, particular, quotidiana, banal e imperfecta de l'existencia. Denis Diderot, en la seva Enciclopedie Francaise, deia que la perfecció d'un espectacle consisteix en la imitació tan exacta d'una acció que l'espectador, enganyat, sense interrupció, s'imagini assistir a l'acció mateixa (p. 25). El teatre ha de anar cap a la transparència i la perfecció és la seva desaparició. Segons això, l'escena és una prolongació de la sala, un lloc on es desenvolupa un episodi de la vida quotidiana.

Si tornem al dibuix, el teatre (veure-observar) és un ull en el que es veu el públic. Es veu la pròpia sala (que és exactament la del projecte). De l'ull surt una llum que il·lumina el que hi ha davant, que és el públic... la llum del públic il·lumina al propi públic... El públic va al teatre a veure's a sí mateix.