Karl Friedrich Schinkel, Santa Trinità ai Monti, Roma, 1803-1804

Schinkel (1781-1841) va ser un gran dibuixant i un gran arquitecte, potser el més important del segle XIX, a Alemanya. Va treballar com a dibuixant i pintor abans que d'arquitecte. Durant molt de temps va dibuixar escenografies per a teatres i paissatges, i es nota en molts dels seus dibuixos certes qualitats escenogràfiques.

Quan tenia 22 anys va viatjar a Roma, per completar els estudis, i s'hi va estar 2 anys. Aquest és un dibuix d'aquest temps.

La imatge que es veu al fons és l'església de Santa Trinità ai Monti, a dalt de la popular Piazza di Spagna i, donat que l'acció succeeix quasi davant de la Villa Medici, l'Acadèmia de França a Roma, potser els personatges siguin pintors, escultors o arquitectes de l'Acadèmia. És interessant veure com utilitza el color per aproximar els personatges del primer pla, com ho fa també amb les ombres, clarobscurs, els valors de línia i com deixa el fons difús per augmentar la sensació de llunyania. De fet barreja recursos que poden ser contradictoris si no fos perquè hi ha un ull crític que els articula adequadament.

Schinkel tenia cert interès en fer evident la profunditat del dibuix, generalment col·locant elements en primer pla, aparentment anecdòtics però útils per la lectura i comprensió d'aquesta profunditat. La imatge següent és un bon exemple d'aquest sistema.
 

En ambdós casos, el tema del dibuix, és la ciutat de Roma, el seu perfil, el seguit de cúpules que formen el paisatge únic de Roma. Com deia l'arquitecte Bernini, en 1665, es veu allà Sant Pere en un lloc, el Campidoglio en un altre, Farnese més enllà, el Monte-Cavallo, el palau de San Marco, el Coliseo, la Cancilleria, el palau dels Colonna i altres nombrosos edificis disseminats aquí i allà, que tenien grandesa i una aparença sobre manera sumptuosa i superba (Journal du voyage du cavalier Bernini en France, 1885, p. 80). El motiu del primer pla queda al marge d'això però va bé per fer-lo veure i accentuar la llunyania del paisatge. En el segon cas, a més, hi ha dos personatge que permet introduïr un contingut literari, que es pot interpretar. Un dels personatges contempla la ciutat, com nosaltres, i ho fa sense expressió, immòbil, paralitzada per l'espectacle que veu.

El recurs de l'últim dibuix és un motiu característic d'un famós gravador belga que va treballar a Roma entre 1664 i 1670, Lieven Cruyl (1640-1720). Veient els seus gravats sembla difícil creure que no hagi influenciat en Schinkel.
 

Aquests són alguns dels dibuixos que va fer pels gravats, que llogicament apareixen en posició inversa. Per ordre, son imatges de l'església de San Ignasi, de la Chiesa Nuova i l' Oratori de San Filippo Neri, del que era abans la plaça de la Fontana de Trevi i una vista del pont i el Castel Sant'Angelo, amb Sant Pere al fons. En tots els casos, un element sense importància aparent, anecdòtic, en primer pla, amb algun personatge treballant. Això permet comprovar que els dibuixos es poden construir a partir de les experiències d'altres dibuixos, mantenint, malgrat tot, la seva individualitat. Schinkel ja era un gran dibuixant quan va anar a Roma però, i possiblement per això, va saber veure l'interès d'aquest senzill recurs compositiu de Lieven Cruyl.

Potser pel caràcter escenogràfic dels seus primers treballs, Schinkel es va acostumar a col·locar elements en el primer pla del dibuix per augmentar el valor de la distància. Succeeix amb els personatges en color del dibuix d'inici i també en altres que va fer després.

El següent dibuix és una perspectiva del Teatre Nacional d'Òpera, la Schauspielhaus, de Berlín, 1821.
 

Aquest primer pla, aparentment innecessari només delimita l'espai de la plaça que hi ha davant del teatre.

Schinkel també va utilitzar aquest recurs en alguna de les seves escenografies, com la del Temple del Sol, per a La flauta màgica, de Wolfgang Amadeus Mozart, en 1815.
 

Bibliografia recomanada:

- Karl Friedrich Schinkel, Berlin und Postdam, Berlín oeste, Bauten und Entwürfe, 1980
- John Zukowsky, Karl Friedrich Schinkel. The Drama of Architecture, Tübingen, The Art Institute of Chicago, 1994