Resum
Malgrat el que pugui semblar inicialment, l'objectiu d'aquest tema és relativitzar la importància de l'estil gràfic en l'expressió arquitectònica. Entès com un mitjà per transmetre el contingut d’un projecte, el dibuix és sempre una comunicació que conté un judici personal, subjectiu, que s’exposa de manera objectiva, per a que pugui ser entès i compartit pels altres. Reflecteix el nivell de coneixements de qui el fa i una manera personal d’entendre o resoldre aquest procés. Aquest component personal és el que configura el que finalment entenem com a “estil”. Però, com es diu més endavant, l’objectiu no és aconseguir un “estil” personal sinó el criteri per avaluar i resoldre.
Introducció
El dibuix és un llenguatge, el més important que l’arquitecte utilitza per explicar els seus projectes. D’acord amb això, la forma del dibuix canvia en funció del tema que descrigui: és diferent un apunt d’un croquis, un esquema, la planta d’un edifici, una perspectiva o un detall de la fusteria.
Però també canvia segons qui sigui el seu destinatari o la raó per la que es fa: no és el mateix el dibuix que l’arquitecte fa per a ell mateix, en la fase inicial del seu projecte, que el que fa per explicar una idea als seus col·laboradors, el que dóna al fuster o a l’empresa que farà l’estructura, com tampoc ho és el que presenta a un concurs, el que porta a l’ajuntament per demanar el permís d’obres o el que fa per explicar la seva proposta al seu client.
Un tercer paràmetre que fa canviar el dibuix és el mitjà que s’utilitzi per fer-lo. No serà igual si es fa a llapis o tinta, si s’utilitzen colors, trames o un collage fotogràfic. El propi format del paper condicionarà l’escala del dibuix i la fragmentació que caldrà fer per a que la representació tingui un grau de detall satisfactori. Tampoc serà igual el dibuix que s’hagi d’imprimir en paper que el que tingui un format pdf per a veure’l en pantalla.
Aquestes són causes objectives que justifiquen les diferències entre els dibuixos, però n’hi ha d’altres que no ho són. Una d’elles és l’àmbit cultural o geogràfic en el que es produeix: no és el mateix el dibuix que podria haver fet un arquitecte del Renaixement que el que faríem nosaltres avui, com també són diferents els criteris que els arquitectes i els enginyers tenen en quant al dibuix de les seccions, i és diferent la simbologia utilitzada pels arquitectes nord-americans respecte de la nostra, per no citar la diferent lectura de les ombres a la cultura xinesa clàssica.
Per últim, i aquest és el tema que es tractarà aquí, el dibuix serà diferent segons qui el faci, de la mateixa manera que serà diferent una història segons qui l’expliqui, sent sempre la mateixa i sent sempre verídica. Aquestes diferències permeten que, en molts casos, es pugui reconèixer l’autor del dibuix veient el dibuix que ha fet. Hi ha autors que tenen una manera característica de dibuixar, d’exposar les seves idees en un dibuix o d’enfocar determinats aspectes d’una obra. Aquestes característiques determinen el que entenem com a “estil personal”. Els següents dibuixos podrien ser exemple d’aquest estil i possiblement no caldria dir el nom dels arquitectes que els han fet...
 |
 |
| 1 |
2 |
 |
 |
| 3 |
4 |
 |
 |
| 5 |
6 |
 |
 |
| 7 |
8 |
 |
 |
| 9 |
10 |
 |
 |
| 11 |
12 |
 |
 |
| 13 |
14 |
 |
 |
| 15 |
16 |
L'estil no és l'objectiu
El tema de l’estil és una qüestió delicada. No té valor en sí (no fa bo un mal dibuix), sinó tan sols quan s’adapta o és el reflex d’una manera personal de veure, de pensar o d’entendre. L’estil és sempre un resultat i no una prioritat. No s'implanta artificialment, emulant la forma dels dibuixos d’algun arquitecte; l’estil és una conseqüència, es construeix amb la pràctica i la tria de determinats “dialectes”. No és només la forma que té el dibuix, sinó la manera útil de vehicular les idees. Els dibuixos que aquí es mostren no són models per a ser copiats sinó una exposició limitada de maneres diferents de respondre a aquesta finalitat, dins d’unes condicions ambientals i culturals concretes, que haurien de servir per a que l’estudiant entengui que no hi ha una forma correcta de representar i, de fet, per tal que abandoni la preocupació per l’estil i es concentri en la finalitat del dibuix, que no és una altra que comunicar o representar una idea, un projecte o un fet arquitectònic.
Referit a un arquitecte, l’estil gràfic es pot entendre com el conjunt de trets que caracteritzen els seus dibuixos, la manera peculiar que té de dibuixar, el caràcter que dóna als dibuixos que fa. Està configurat per un conjunt d’elements, que inclou sistemes de representació, variables gràfiques,... les relacions que s’estableixen entre ells o l’ús preferent d’algunes combinacions... L’estil personal és la forma peculiar que l’autor té de plasmar aquestes preferències en un paper (Sainz, 191-192). Hi ha arquitectes que dibuixen quasi exclusivament en projeccions de planta-alçat-secció, altres que mostren una major preferència per les axonometries, les perspectives o tendeixen a utilitzar esquemes o diagrames per completar les projeccions anteriors. En alguns casos, és el tipus de grafisme: ràpid, nerviós, aparentment maldestre o precís, fet amb eines o sobre la base d’un dibuix de regle i compàs. No sempre coneixem tots el dibuixos que fan els arquitectes ni sempre coneixem l’autoria real; l’estil d’un mateix arquitecte pot canviar en funció del tipus de dibuix, encara que un estudi en profunditat pugui mostrar trets comuns en tots ells. En aquest àmbit, es pot dir que un dibuix d’arquitectura té una estructura que permet analitzar-lo com un sistema gràfic arquitectònic, que pot incloure l’ús al que està destinat el dibuix, els referents històrics o biogràfics, l’aparença formal, les variables gràfiques, la tècnica utilitzada i la relació entre el propi estil i l’ús previst (Sainz, 196).
Un exemple il·lustre: Le Corbusier
La complexitat d’aquestes qüestions es pot entendre veient alguns dels dibuixos que va fer Le Corbusier per a la Villa Savoy, en Poissy (França). El seu anàlisi permet entendre la seva manera de treballar i l'origen del seu "estil" gràfic. Comencem pel que podria ser un dels primers.
 |
| 17. Le Corbusier, Primer projecte de la Villa Savoye, 1928, conegut com a document FLC 19583 |
És clarament un dibuix inicial, quasi un esborrany de la primera proposta, i mostra bé la manera de treballar de Le Corbusier en aquesta fase inicial. Aparentment, les plantes són el que s’ha fet primer, ja que ocupen la part central i estan clarament alineades. Sorprèn tanmateix l'ordre, ja que col·loca en el centre la planta baixa, a l'esquerra la planta primera i a la dreta la segona. La resta de dibuixos s’han fet aprofitant els marges lliures del paper, possiblement seguint el procés de raonament que ha portat el disseny de les plantes: hi ha dues perspectives exteriors des de punts oposats, dues del pati de la segona planta, una de l’interior, una axonometria del conjunt i alguns esquemes. És un dibuix fet a mà alçada, però meticulós, ja que dibuixa els mobles, diferencia els murs seccionats, trama les zones de distribució, les àrees de servei i les terrasses superiors, ombreja el buit del pati en la planta superior i dóna relleu a les rampes dibuixant ombres solars. Si tenim en compte els dibuixos que hi ha al marge, podríem concloure que aquí està definit tot el projecte, amb una imprecisió que es concreta en els dibuixos següents (Quetglas,193).
 |
| 18. Plantes baixa,primera i segona de la Villa Savoye |
Aquestes són les plantes finals, ara fetes a tinta, amb mides, regla i compàs. Segueix mantenint la diferenciació de les parts seccionades, la distribució elemental del mobiliari i el tramat de les zones de distribució i servei i les terrasses superiors.
De manera similar, defineix amb més precisió les perspectives exteriors, construint-les amb regla i variant el punt de vista inicial (possiblement per mà dels seus col·laboradors). Aparentment, les dues són similars però ell les ha diferenciat amb una lletra i ha senyalat en la planta la posició del punt de vista. Les dues són des de l’interior del solar: des del nord (A) i des de l’oest (B).
 |
En ambdós casos, el punt de vista utilitzat és molt baix, per sota de la planta baixa, i a les dues enfosqueix la franja de finestres i l’ombra del porxo, per fer expressives dues de les qualitats definidores del seu projecte. És la perspectiva des del nord (A) en la que treballa més, emmarcant l’edifici amb un fons vegetal, que fa ressaltar les superfícies blanques del tancament. |
| 19. Fragment de la imatge 17 |
|
 |
D'aquesta perspectiva fa una variant amb regle i control geomètric, variant el punt de vista per evitar la rígida simetria de la primera. Probablement l'encarrega a un dels seus col·laboradors. |
| 20. El dibuix amb control mètric |
|
 |
La perspectiva des de l’oest (B) és més ràpida i de l'entorn només insinua el contorn de les muntanyes. |
| 21. Fragment de la imatge 17 |
|
 |
En els dibuixos amb regla des d'aquest extrem també corregeix la rígida simetria inicial. Aparentment valora la possibilitat de mostrar el pati de la planta primera. |
| 22. El dibuix amb control mètric |
|
 |
Fa també un traçat amb regla i control geomètric des del punt de vista inicial i, malgrat la simetria, va ser aquesta la perspectiva la que va escollir per publicar. |
| 23.El dibuix amb control mètric |
 |
| 23. El dibuix final de Le Corbusier |
Aquesta és la perspectiva final, en la que Le Corbusier afegeix la vegetació de fons que havia dibuixat a la primera perspectiva i unes vinyes en primer pla, potser un referent formal del seu projecte.
El dibuix final també està fet a mà alçada però ara sobre la base geomètrica del seu col•laborador. Le Corbusier reforça amb ombres l’expressivitat de la cantonada oest. Segueix amb el punt de vista baix (per sota de la cota ±0 de l’edifici) possiblement per reforçar la lectura de la planta superior com un cos separat del terreny, i ha dibuixat un cotxe per a que s’entengui la seva funció. Són només contorns i ombres que reconeixem per contrast amb la geometria de l’edifici.
El mateix procés es repeteix amb la perspectiva del pati superior.
 |
 |
| 24. Fragment de la imatge 9 |
25. Fragment de la imatge 9 |
 |
| 26. La versió amb estris i control mètric |
 |
| 27. El dibuix final de Le Corbusier |
El procés es repeteix amb l’axonometria, en aquest cas, feta des del sud per mostrar el sentit del recorregut dels vehicles.
 |
 |
| 28. Fragment de la imatge 9 |
29. El dibuix amb control mètric |
 |
| 30. El dibuix final de Le Corbusier |
Val la pena fixar-se en que, en aquest cas, és un procés en el que cada dibuix millora l’anterior però en el que el projecte també es va modificant i perfeccionant.
Le Corbusier és reconegut com un dibuixant exemplar, no ja per la qualitat gràfica dels seus dibuixos sinó per l’ús que fa d’ells en cada moment concret, en funció de l’objectiu que persegueix. En tots els casos mostra una característica economia d’esforços: en el dibuix dels apunts, els esbossos, les ombres o la vegetació. No sembla preocupar-li que siguin “atractius”; dibuixa prou perquè s'entengui, però és sorprenent la quantitat d’informació que hi ha en els dibuixos que fa. Utilitza el dibuix per registrar el que veu, el que pensa, elaborar les idees i exposar-les. Pensa i projecta amb dibuixos ràpids, immediats, que corregeix amb altres dibuixos, i fa dibuixos precisos per comprovar les solucions, per explicar-les als altres i convèncer-los. Utilitza tot tipus de dibuix i amb tècniques diferents i el seu estil, clarament reconeixible, hi és en tots ells. Ens poden agradar pel que representen però no són grans dibuixos, en el sentit estètic. L’estil dels dibuixos de Le Corbusier és la suma de totes aquestes característiques en cada fase diferent del procés. És personal perquè té una manera personal de veure, valorar i comunicar les seves idees.
Altres exemples
Veurem ara els dibuixos d'uns altres tres arquitectes, escollits a tall d'exemple.
Giorgio Grassi
Giorgo Grassi (1935- ), arquitecte italià i professor emèrit del Politecnico di Milano, Dipartimento di Progettazione dell’Achitettura. Posseeix un dels estils gràfics més singulars de la segona meitat del segle XX i, alhora, un dels més simples i efectius, reduït formalment a dos colors i tres tons i a l’ús d’ombres solars dures, negres o quasi negres.
 |
| 31. Restauració i rehabilitació del teatre romà de Sagunt (València), front escènic, 1985 |
 |
| 32. Restauració i rehabilitació del teatre romà de Sagunt (València), secció, 1985 |
 |
| 33. Restauració i rehabilitació del teatre romà de Sagunt (València), front de la càvea, 1985 |
 |
| 34. Restauració i rehabilitació del teatre romà de Sagunt (València), front escènic, 1985 |
 |
| 35. Biblioteca pel Nou Campus universitari de València, front, 1990 |
 |
| 36. Biblioteca pel Nou Campus universitari de València, secció, 1990 |
 |
| 37. Restauració del castell d'Abbiategrasso per ubicar la nova seu municipal, secció transversal pel pati, 1970 |
 |
 |
| 38. Biblioteca pública a Groningen, 1989 |
39. Ampliació del Deutsche Bank a Lipsia, 1992 |
 |
 |
| 40. Laboratori a Paullo, 1968 |
.41. Postdamerplatz, ABB-Roland, Berlin, 1993 |
David Chipperfield
David Chipperfield (1953- ), arquitecte britànic, gràficament, un dels pocs hereus de la tradició acadèmica dels grans dibuixants francesos i alemanys del segle XVIII i XIX.
 |
| 42. Reforma del Neues Museum, Berlin, 1996 |
 |
| 43. Reforma del Neues Museum, Berlin, 1996 |
 |
| 44. Cementiri de San Michele, Venècia, 1998 |
 |
| 45. |
 |
| 46. Toyota Auto Kyoto, Kioto, 1989 |
 |
| 47. Toyota Auto Kyoto, Kioto, 1989 |
 |
| 48. Matsumoto |
 |
| 49. Matsumoto |
 |
| 50. Restaurant Wagamama, Soho, Londres, 1994. |
Luigi Franciosini
Luigi Franciosini, arquitecte italià i professor de la Facoltà di Architettura de la Università degli Studi Roma Tre, Dipartimento di Progettazione e Studio dell’Architettura. Opera dins la tradició de l’escola de grans arquitectes-dibuixants romans de la segona meitat del segle XX, com Alessandro Anselmi, Francesco Cellini, Franco Purini o d'altres.
 |
| 51. Città Alesandrina, Roma, 2008 |
 |
| 52. Città Alesandrina, Roma, 2008 |
 |
| 53. Città Alesandrina, Roma, 2008 |
 |
| 54. Città Alesandrina, Roma, 2008 |
 |
| 55. Città Alesandrina, Roma, 2008 |
 |
 |
| 57. Città Alesandrina, Roma, 2008 |
58. Città Alesandrina, Roma, 2008 |
 |
| 59. Città Alesandrina, Roma, 2008 |
Procedència de les imatges
- 1 - de G. Laganà,ed., 1988. Charles Rennie Mackintosh 1868-1928. Milà: Electa.
- 2 - de P. C. Johnson, 1978. Mies van der Rohe. Nova York: The Museum of Modern Art.
- 3 - de J. Hochstim, 1991. The Paintings and Sketches of Louis Kant. Nova York: Rizzoli.
- 4 - de F. Dal Co, ed, 1978. Carlo Scarpa 1906-1978. Milà: Electa.
- 5 - de E. da Costa Meyer, 1995. The Work of Antonio Sant’Elia. New Haven: Yale University Press.
- 6 - de A. Rossi, 1985. Aldo Rossi Buildings and Projects. Nova York: Rizzoli.
- 7 -de V. Magnano, 1985. Architettuta moderna. L’avventura delle idee 1750-1980, Milà: Electa.
- 8 - de R. Stephan, 1999. Eric Mendelsohn. Architect 1887-1953. Nova York: The Monacelli Press.
- 13 - Izzo, A. i Gubitosi, C., 1977. Frank Lloyd Wright. Dessins 1887-1959, Paris: Centro Di.
- 14 - De Michelis, M., 1991. Heinrich Tessenow, Milà: Electa.
- 15 - Choisy, A., 1873. L’art de bâtir chez les Romains. Paris.
- 17-30 - de Velásquez, V.H., 2012. El libro abierto: Sistemas de representación arquitectónica en el libro Gesamtes Werk - OEvre complète: Le Corbusier - Pierre Jeanneret 1910-1929. Tesi doctoral. Universitat Politècnica de Catalunya.
- 31-41 - de G. Grassi, 1996. Giorgio Grassi. I progetti, le opere e gli scritti, Milà: Electa.
- 42, 43 - de Casabella, 721
- 44 - de Croquis, 87.
- 46, 47, 50 - de David Chipperfield : Obra reciente", 2G. Revista internacional de arquitectura, 1, 1997
- 51-59 - de http://europaconcorsi.com/projects/63657-Citt-Alessandrina
Referències en el text i bibliografia recomanada
- Benton, T, 2007. The villas of Le Corbusier and Pierre Jeanneret : 1920-1930. Basel: Birkhäuser.
- Białostoki, J., 1966. Stil und Ikonographie. Traducció, 1973. Estilo e Iconografía. Barcelona: Barral.
- Eck, C.v., Mcallister, J. i Van de Vall, R., eds., 1995. The question of style in philosophy and the arts. Cambridge: Cambridge University Press.
- Laganà, G., 1988. ed. Charles Rennie Mackintosh 1868-1928. Milà: Electa.
- Queneau, R., 1947. Exercices de style. Traduït, 1987. Ejercicios de estilo. Madrid: Cátedra.
- Quetglas, J., 2009. Les Heures Claires: proyecto y arquitectura en la Villa Savoye de Le Corbusier y Pierre Jeanneret. Massilia, 2009.
- Sáinz, J., 1990. El dibujo de arquitectura. Teoría e historia de un lenguaje gráfico. Madrid: Nerea.
- Velásquez, V.H., 2012. El libro abierto: Sistemas de representación arquitectónica en el libro Gesamtes Werk - OEvre complète: Le Corbusier - Pierre Jeanneret 1910-1929. Tesi doctoral. Universitat Politècnica de Catalunya.
© dels textos Francisco Martínez Mindeguía.