|
La imatge mostra a Gustavus Hamilton (1710-1746), segon bescompte de Boyne, i als
companys amb els que va fer el seu Tour
entre 1730 i 1731. Aparentment, es troben a la cabina del vaixell
que els havia de portar de tornada, des de Venècia. El
quadre és del pintor venecià Bartolomeo Nazari (1693-1758).
A partir de 1604, en que Anglaterra i Espanya varen deixar d'estar
en guerra, després de la restauració de la dinastia
Stuart i sobretot després de la "Gloriosa Revolució",
de 1668, que va donar al país una major estabilitat política,
es va posar de moda entre el joves aristòcrates i les famílies
riques, que els estudis acabessin amb un viatge a Itàlia.
És el que es va conèixer com el Grand
Tour, que va arribar a la seva major intensitat a la segona meitat
del segle XVIII, descendint després de 1796, en que França
va envair Itàlia i la república de Venècia
va passar a mans d'Àustria. Al principi, aquests viatges
es van prendre amb certa prevenció per les families angleses,
en certa mida perquè es tractava d'anar a un país
catòlic on els joves podien estar temptats per diversions
i plaers prohibits. Altres inconvenients importantes eren l'organització
del viatge i el seu elevat cost econòmic.
Normalment el viatge es feia amb un acompanyant, que cobrava
una assignació. En alguns cassos, més que d'un acompanyant
es tractava d'una comitiva. Potser, el cas extrem va ser el de
John Cecil, comte d'Exeter (1648-1700) que, en 1679, va fer el
seu primer viatge amb la seva esposa, el seu fill de 5 anys, 2
guàrdies de protecció, un capellà, 5 dones
(?), 14 cambreres i 30 cavalls. El segon viatge el va fer només
amb dos acompanyants, un capellà, un administrador i 4
cambrers. Un altre cas va ser el Richard Boyle, comte de Burlington, que
va viatjar amb un pastor hugonot, un pintor, 4 cotxers, un lacai,
un mosso, un cuiner, un contable, 4 servents, un preceptor, un
metge i 3 musics. Eren viatges costosos perquè a més del desplaçament
s'havia d'afegir l'estància, les festes i les compres de
llibres i obres d'art. Poc a poc, aquests viatges es van estendre també a altres
classes socials.
En mig d'aquest ambient, es va produir a Londres un fet important.
En 1734 un grup d'uns 40 joves, rics i aristòcrates, varen
fundar a Londres la Society of Dilettanti.
Es tractava d'una mena club que tenia com a finalitat promocionar
"el gust grec i l'esperit romà". Amb aquesta
finalitat, subvencionaven expedicions a Grècia i Itàlia,
que feien ells mateixos o altres, arquitectes, arqueòlegs
o erudits.
|
|
|
|
Aquests són dos quadres de Sir Joshua Reynolds, de 1777-79,
membre també del club, que en el primer representa a un
grup de dilettanti, observant un vas grec i consultant un llibre
de gravats en el que apareix reproduït, mentres d'altres
valoren les qualitats d'un vi. A la segona imatge, alguns membres
observen unes joies.
Aquest grup va finançar algunes de les
expedicions més importants per el coneixent de la arquitectura
antiga de Roma, Grècia i Asia Menor. Les més famoses són
les de Robert Wood, en 1750, i la de James Stuart i Nicholas Revett,
entre 1748 i 1755.
La de Robert Wood va ser una expedició
a Grècia, Àsia Menor i Síria, dirigida per
James Dawkins (?-1757, anticuari i ric propietari d'una plantació a Jamaica) i John Bouverie (1722-1750, arqueòleg
diletant). Robert Wood era un "guia" de viatges, un erudit en temes
clàssics, amb sensibilitat per captar els trets característics
d'un lloc i una subtil comprensió de les belleses naturals, que havia
estat a Constantinopla, diferents illes del Egeo, Egipte i algunes
ciutats de Síria i Mesopotamia. Per aquesta raó Dawkins i Bouverie el van convidar a anar
amb ells. Van comptar també amb l'arquitecte, paisatgista
i dibuixant torinès Giovanni Battista Borra (1712-1786). Borra va dibuixar les ruïnes de les ciutats de Palmira (Siria)
i Balbec (Líban), i Wood ho va publicar en dos
llibres, The Ruins of Palmyra, en 1753, i The Ruins of Balbec,
en 1757, amb els dibuixos, gravats de Thomas Major i Paul Fourdrinier, i una introducció històrica seva.
|
|
Aquesta és la primera làmina del primer llibre,
La vista de la ciutat en ruïnes de Palmyra.
El llibre és un seguit de làmines, precedides per
un text introductori del poeta Homer. Aquesta làmina mostra
una imatge de conjunt, un paisatge de la ciutat, amb un cert caire
pintoresc, per l'ambientació i les ombres.
Comparat amb el treball de Desgodets, aquí ja no es considera
l'edifici com un monument autònom i independent de l'entorn
en el que es troba. Wood comença amb la imatge de la ciutat
(la desolació, la ruïna,...), en la que es veu la
situació que cada peça té en el conjunt i
la relació que cadascuna té amb les altres peces.
Això és reflex d'una sensibilitat pel paisatge,
que pertany a la seva cultura anglesa.
Després d'aquesta panoràmica i d'una planta general,
el llibre mostra cadascun dels edificis, començant per
una vista general i, desprès, les plantes, seccions, alçats,
detalls,...
|
|
Aquest és un dels edificis que estudia. Comença amb
una vista,
|
|
|
|
I segueix amb els dibuixos de planta, alçat,... i detalls.
El llibre de les ruïnes de Balbec té la mateixa estructura,
comença amb una vista general,
|
|
Després la planta general,
|
|
Abans de cada edifici, una vista amb l'ambient,
|
|
I després la planta, els alçats, seccions,...
|
|
L'altra expedició és la de James Stuart i Nichola Revet.
Stuart era pintor i expert en art i arquitectura romana i grega.
Havia treballat com a guia a Itàlia i sabia llatí,
grec i italià. Nicholas Revet era aristòcrata, artista
i arquitecte aficionat. Es van conèixer quan aquest últim
feia el seu Tour per Itàlia. L'expedició la van fer
acompanyats per Gavin Hamilton i Mattew Brettingham (el jove). Van
estar a Nàpols i, després, a Grècia, Salònica
i Atenes.
Els dibuixos els van publicar en quatre volums de gravats, en 1762
i 1812, amb el títol The Antiquitys
of Athens. La estructura del llibre és similar a
la de Wood. Cada edifici comença amb una vista d'ambient,
|
|
Després segueixen les plantes, seccions, alçats i
els detalls,
|
|
|
|
|
|
El Partenon apareix en el segon volum. Comença
amb una vista amb l'ambient,
|
|
I després, com a la resta de casos, la planta, alçats,
seccions, detalls,...
|
|
|
|
|
|
Aquest és el fris, un dibuix esplèndid, en el que
Stuart, que és pintor, mostra com entén i com utilitza
les ombres un arquitecte. Superant les prohibicions absurdes d'en
Durand i Quatremère de Quincy, aquí les ombres s'utilitzen
per explicar una forma, l'estructura de capes d'un relleu. És
evident que la superposició i ocultació dels cossos
permetia deduir, en gran part, la profunditat del relleu, però
el recurs millora la lectura, fa que aquesta sigui més
ràpida i resol ambigüitats que, malgrat tot, hi havia.
No es tracta d'ombres reals, resultat d'una determinada il·luminació.
Són ombres fetes per diferenciar, bàsicament, dos
nivells de profunditat. Implica per tan, una simplificació
de la tridimensionalitat real, amb l'objectiu de millorar la comprensió
de l'espai representat.
|
Procedència de les imatges:
- Robert Wood, The Ruins of Palmyra, Farnborough, Gregg, 1971 (fac. from London, 1753)
- Robert Wood, The Ruins of Balbes , Farnborough, Gregg, 1971 (fac. from London, 1757)
- James Stuart, The Antiquities of Athens, New York , Benjamin Blom, 1968 (fac. from London, John Haberkorn, 1762)
Bibliografia recomenada:
- R. Weiss, The Renaissance discovery of classical
antiquity, Nova York, 1969
- Andrew Wilton y Ilaria Bignamini, Grand
Tour. Il fascino dell'Italia nel XVIII secolo, Milán,
Skira, 1997
- Gigliola Pagano de Divitiis, "Cultura ed economia: aspetti del
Grand Tour", Annali di architettura,
n. 12, 2000, pp. 127-141
- Jeremy Black, Italy and the Grand Tour,
New Haven and London, Yale University Press, 2003
© dels textos Francisco Martínez Mindeguía
|